Dubtes existencials laborals

Setembre, al igual que gener, és un mes de projectes nous i autopropostes de canvi i, a la vista dels aconteixements d'aquest matí al treball, grans dubtes s'han instal·lat al meu cap.
Abans de començar l'estiu, i amb l'amenaça de les retallades en sanitat sobre els nostres caps, veia com la llista d'espera de electromiografia i potencials evocats s'anava escurçant i com les mútues deixaven d'enviar pacients, amb el consequënt pensament de si jo seria, d'alguna manera, prescindible; més encara quan em vaig assabentar que una companya de professió i amiga havia estat acomiadada de la clínica on treballava per motius econòmics. Vaig decidir llavors que m'havia de preparar per una possible fugida a l'estranger! Tot just començaré 3er de francès aquest any a l'EOI i el meu nivell d'anglès és bastant acceptable, però encara no em semblava prou, o sigui que començaré alemany a la UOC aquest any de forma intensiva i em prepararé amb una amiga per actualitzar el títol d'anglès (cosa que no m'hauria de costar gaire, aquesta última). A més a més, vaig mirar si hi havia alguna opció de fer un màster interessant, però estava fora de plaç per matricular-me, quedarà per un altre moment.
A la vegada, hi havia una altra opció voltant el meu pensament, la sempiterna residència de traumatologia, el meu desig no assolit, és a dir, tornar a estudiar el MIR per quarta vegada..
 Bé doncs, aquest matí he rebut la notícia que el meu hospital ha contractat una neuropediatra, qué vol dir això? Que no només s'allargarà la llista d'espera si no que, si tot va bé, potser s'hauria de recomanar contractar un altre neurofisiòleg pel volum de treball que s'em ve a sobre, temps al temps.. -Irònicament ahir ma mare em deia que havia estat pensant en el temps que feia que treballava a Tarragona i que no la sorprendria gens que li diguès que hi anava a viure; no sé, de moment no m'atreu gaire la idea- I això em planteja nous dubtes que, ara sí que sí, he de ressoldre.
 Tenint en compte que el fantasma del comiat s'ha esvaït, la idea de buscar treball a l'estranger, de moment, queda aparcada (tot i que és algo que sempre m'ha seduït i que no descarto fer, per això seguiré amb els plans d'expansió llingüística i formativa), em queden dos opcions per triar: la primera, intentar seriosament l'assalt al 4t MIR i assolir el meu somni (opció molt bonica però difícil; en vista de les 2 vegades precedents en les que havia d'estudiar mentre treballava i no hi havia manera d'arribar a repassar el temari complert) i la segona, acceptar que sóc neurofisiòloga, deixar la mediocritat establerta per la falta d'esperit provocada per la petita frustració de no ser trauma, i formar-me com cal per assolir l'excel·lència, tal i com em correspon!
 Triï la primera opció o la segona, el que queda clar és que aquest serà un any acadèmicament dur, però estic segura que valdrà la pena. Ara bé, quina triar? Sincerament em costa una barbaritat i potser ho acabaré fent llençant una moneda, però no em refio de fer-me trampes a mi mateixa, o sigui que, algú m'ajuda i es converteix en mà innocent?